reflexions....

Fins ara no he tingut ni ganes, ni gaire temps per escriure. Ja sé que han passat uns dies des que varem abandonar, però tot i que a tots els que m'heu seguit us dec unes linies, fins ara no m'he carregat les piles. Assegut al sofá de casa, penso en la experiència del Dakar 2012. Es una cursa que se'm resisteix, i no hi ha culpables, només circumstancies.... Aquest any he participat amb la convició que era el moment, amb el meu company, l'Edu, ens enteniem bé. Semblava que la estructura que portavem era una garantía, i que el cotxe tingués un nivell de preparació inferior que altres vegades no em preocupava, sabía que haviem de seguir un ritme que no el faría patir.... però res més lluny de la realitat; un cotxe practicament de sèrie, amb un pont posterior rígid amb ballestes és una tortura per tot allò que va lligat al xassis.... per la mecànica, que ha d'aguantar cops molt més bruscos, i pels pilots, perquè a vegades semblava que m'havia de sortir el cor per la boca, de les vibracions que aguantavem. El cotxe anava aguantant aquesta manca d'absorció de les suspensions, i s'anava fatigant.... parts estructurals lligades al xassis s'anaven desmanegant, i per exemple es va arrencar el suport del motor del xassis, o els suports de la bomba hidràulica del elevador.... Anavem solventant els inconvenients, però la suspensió davantera va dir prou en un salt, i un esmorteidor va sortir arrencat per dalt, i l'altre va poder amb la mangueta.... Vam intentar seguir. Vam cambiar la mangueta i varem muntar un esmorteidor de l'altre costat. Així vam avançar uns kilometres, però amb només una molla per banda el cotxe no aixecava un pam de terra i ens menjavem tot el que hi havia pel camí. Eren les 8 del vespre i estavem a mig tram, amb el morro a terra i amb un mar de dunes per afrontar.... vam decidir que s'havia acabat. Els amics de "Las Americas" van arribar allí, i ens van ajudar en tot el que van poder, però no hi havia res a fer, la 382 estava ferida de mort, i seguir no tenía sentit.... Em quedo amb la experiència d'acompanyar a l'Edu, un tio genial, lluitador, valent. Em quedo amb la experiència de haver fet 10 trams sense cap error de navegació, passant tots els WP i fent servir vies alternatives al pas de tothom per evitar traçades impracticables, amb una navegació encertada. Em quedo amb la experiència de la solidaritat entre els participants, sobretot amb els equips argentins com el Roberto Naivirt, els Di Palma, els de Tandil..... Em quedo amb les noves amistats, el clan dels copis, en Xavi Blanco i en Jordi Cervantes, dos tios collonuts i per qui em vaig alegrar molt que podessin assolir l'arribada en el seu primer any. Em quedo amb la experiència de l'esperit de lluita de l'equip Can Am, els "xixarritos" que semblava que no faríen gaires etapes i que varen assolir l'arribada agonicament. Em quedo amb la experiència de l'Ivan Banaclocha i l'Ariel, que quan van trencar el motor no es van rendir, i van demostrar que amb convicció és possible. Em quedo amb la experiència del Livingstone, s'ha de ser valent per intentar aquesta cursa en solitari. Em quedo amb la experiència del Xavi Foj, es el rei, un Dakarià com cap altre, inteligent, calculador i un gran pilot. Sempre sap esperar el seu moment, i ni tot l'or del món el pot vèncer. Em quedo amb l'experiència de l'equip, amb cares noves aquest any, però amb l'esperit de sempre. En tommy, el nostre mecanic ,en David de la Masia Pelarda, el Pedro, en Joan (catxondo) i els de sempre, Quimo, Esteban, renato, marcelo, nacho, fabio, Edu.... I em quedo finaltment amb la experiència de saber que el que faig no ho faig sol; que molts m'acompanyeu en l'aventura seguint els relats de la Bar, la meva dona (que sap donar-me forces fins i tot per telèfon), i de l'Albert, que ho viu gairebé amb la mateixa intensitat que jo.
Gràcies a tots per ser al meu costat.
Round 4 finished.